Una de crisis existencials

No sé si dec ser la única que de tant en tant pateix crisis existencials que duren un dia o dos, i que normalment coincideixen amb dies ennigulats (amb núvols per els catalans que no m’entenguin) o “dies tontos”com dic amb les amigues o amb qualque fet frustrant.

Avui he revista el meu weblog, aquell que vam fer l’any passat per l’assignatura de gèneres periodístics, bé, tenia un nom més complicat però no el record. M’he adonat que fa poc més d’un any me queixava que des del moment que vaig entrar a la facultat vaig escriure més que mai, però molt menys.

D’una banda vaig, i de fet avui encara també ho fem, escriure molt per totes les assignatures, gèneres, redacció, ràdio, bla bla bla, tot escrit, venga hores i hores davant l’ordenador amb pupil·les més dilatades que si hagués llepat granotes verinoses. Però de fet fa tant de temps que no escric com escrivia abans. Això d’agafar un quadern i un boli a ser possible Bic Médium blau i alé, començar a escriure, a tatxar, a riure’m de mi mateixa pel que acabava d’escriure, a tornar a tatxar, a fer dibuixets als marges...

Fa un any i pico me demanava i demanava si el periodisme és vocacional, avui encara no ho sé. I tampoc sé si ho vull saber. Estic aprenent, reconec que també me frust sovint i me queix, i me super, i m’indign, i pas per tota una sèrie de fases i metamorfosi, com si jo fos un cuquet que qualque dia, se transformarà en alguna cosa.

a) Papallona?
b) Polilla?
c) Cuc més gras?
d) Cuc surfista professional?
e) Ninguna de las anteriores

Això no té importància.

Lo que realment és important és tornar a tenir ganes i posar aquella vitalitat d’abans, de periodisme idealitzat, de batxiller amb carpetes plenes i plenes de fulls escrits, de cares d’empanada i impulsos frenètics i assassins per moure’t de cop i volta! Hem de notar que estem vius! Si el periodisme és vocacional o no, igual depén de jo. Què segurament no trobaré feina del que jo vull el primer dia?? Idò ja me preocuparé aquell primer dia futur que vagi a cercar feina. Què aquesta assignatura no me serveix per periodisme? Idò que me serveixi, dintre de lo que l’optimisme arriba, per formar-me com a persona.

Tenc molt clar que jo estic feta per estar aquí on estic, deixant de banda vocacions o no, simplement perquè jo he tengut l’opció de triar i ho he fet. Sóc aquí a Barcelona, estudiant això, deixant allò altra, bé, un joc de cartes en què el croupier te dóna l’opció, tu tries a què jugar.

Cada dia aprenc coses noves i me passen mil i una històries, i potser no tenc temps per escriure parrafades i parrafades i divagacions sobre surfistes perduts i ones i dies ennigulats que frustren als joves. Però cada dia escric; escric una crònica o una editorial (la frontera entre ambdós és una mica difusa i jo la vaig liant sempre que escric!!) sobre un tema que he tengut la sort que m’agrada: la música. Vaig d’enteradilla intentant justificar perquè els Arctic Monkeys són un grup revelació. Faig entrevistes a gent “important” i me prenen seriosament tot i ser una estudiant. Visit exposicions, me pas el dia de festa, no m’he perdut cap concert ni pop ni rock barceloní, amplio el meu coneixement gastronòmic, escric post-it a la paret de casa de’n Victor, i me demana per favor que mai ho deixi de fer i me mira i me diu, escriu. I jo, escric. Escric per com me mira, per com mira lo que escric. Escric perquè puc emocionar a mu mare, i fer sentir orgullosa a la meva família, escric perquè la meva cosina m’encarrega una història per llegir a la seva boda. També escric notícies, i les locut a ràdio i televisió, i a sobre ho faig en un camp minat de tòpics i frases fretes i males construccions que la majoria dels periodistes “serios” tenen. I jo, toooma, no ho puc fer, i si ho faig, me suspenen! Així que escric cautelosa, vint minuts per frase, argumentant tot el què dic. Però escric. Escric notes a les meves amigues i lis compr marcs amb fotos que dedic, escric postals casolanes i riem plegades mentre llegim.

Mentre sigui viva i tengui ganes de contar les coses, ja està, no tenc res més pel que passar pena.

Marta, avui no frustrada