Revelacions, de Diane Arbus

O de com les dones també es suïciden tallant-se les venes...

Diuen que les constants depressions que patia van portar-la a suïcidar-se en la banyera d’un hotel de Nova York, l’estiu de 1971. Els rumors que corrien sobre que havia fotografiat la seva pròpia mort no feien sinó afegir un tel de misteri a la vida i l’obra de la fotògrafa Diane Arbus.
No cal conèixer el final de la seva vida o acabar de visitar totes les sales de la seva exposició, Revelacions, per adonar-se de l’especial sensibilitat que tenia. Des de la primera fotografia el visitant se submergeix en una realitat paral•lela a la de la societat americana estereotipada. Transvestits, gent del circ, malalties i deformacions, són només algunes de les temàtiques que aborden les seves fotografies.

Les primeres sales de l’exposició del Caixa Fòrum estan repletes de retrats on Arbus juga amb la il•luminació, ombres i clars que deixen entreveure enlloc d’ocultar. Una paret projecta un malson que va tenir. Pors, inquietuds, somnis i un objectiu: mostrar al món el que ella veia a través de la càmera. En alguns casos les seves fotografies no assoleixen la perfecció formal, -fons una mica desenfocats, manca de lluminositat- però potser tampoc no és el que cercava. Les instantànies transmeten espontaneïtat i versemblança, expressen molt més a través d’una mirada o d’una gota de saliva que cau just al disparar.

Mentre caminem per les sales ambientades amb més o menys llum, decorades o senzilles, observem els temes que reflecteixen les fotografies. De seguida un adjectiu ens ve al cap: tabú.
Diane Arbus va fotografiar tot un submón interior, diferent del que es veia a la “superfície”. Un món farcit d’hàbits considerats desviats, de persones marginades pel seu físic o per l’estil de vida que havien adoptat. Una societat aparentment cega, sorda i muda que va recobrar almenys una petita part dels sentits gràcies a les fotografies d’Arbus.

L’exposició del Caixa Fòrum és molt completa; a més de les fotografies de l’artista hi trobem notes, els seus quaderns i diaris personals, les seves primeres càmeres i rodets – el pas de la Nikon de 35mm a una Rolleiflex binocular, per exemple – , diplomes, agendes, entre moltes altres coses, que ajuden a imaginar-nos com era la vida i la personalitat de la fotògrafa jueva.
Continua la nostra visita per les distintes sales fins que apareix Peace marchers, la darrera fotografia de la tercera sala. Una imatge tan aparentment senzilla, però que incita al visitant a sentir. És un joc de contrastos lluminosos, una imatge d’un camí que recorren poc més de mitja dotzena de persones amb pancartes, que no sabem què posen. Només s’entreveuen les siluetes cansades, capcotes. El sol es pon darrera seu, deixant ombres negres i un cel ataronjat. La fotografia no té cap explicació, aquí no es diu què has de sentir però tu no ho pots evitar. La imatge evoca sentiments, silenci, certa fe incondicional i una infinitat més d’explicacions, depenent de l’observador.

A mesura que avancem cap a les posteriors sales no deixem de pensar en la força expressiva que tenen les fotografies. Els detalls a primera vista irrellevants, cobren una importància brutal en el conjunt de la composició. Un camerino desordenat ple de mocadors i lluentons tirats, la marca sobre la pell de l’elàstic de la roba interior, una rialla d’inseguretat, són factors que la fotògrafa no ha manipulat. Són un reflex de la realitat que ella ha escollit transmetre. La gràcia del joc que se’ns proposa consisteix en interpretar per nosaltres mateixos tot el que ella ha considerat fascinant, sense pressions ni dobles moralitats, ni explicacions coercitives. Es tracta de sentir, des de dolor a passió, fàstic o pena, però al cap i a la fi, sentir. Tal i com li deia la seva mestra i amiga, Lisette Model : “si no fotografies el que et sents impulsada a fotografiar, mai faràs fotografia”.

La vida de la que hauria d’haver sigut una dona jueva adinerada més, va canviar gràcies a la fotografia. Primer, com a fotògrafa de moda, -ofici que no va tardar gaire a avorrir. I més tard, en el moment en que es divorciava del seu marit Allan Arbus, convertint-se en alumna de la fotògrafa Lissette Model. Diuen els entesos que gràcies a ella va aprendre a canalitzar tota la fascinació d’aquest món diferent, a través de la fotografia. Lissette solia dir als seus alumnes: “no heu de prémer el disparador fins que el subjecte al qual enfoqueu, us faci sentir dolor en la boca de l’estómac”.

No sabem si les persones, els freaks com es denominaven, que fotografia Arbus li feien sentir dolor en la boca de l’estómac. Però el que sí sabem és que va exterioritzar el costat més humà de tot el que s’havia considerat grotesc. Ella va saber captar l’essència de les persones, dels seus traumes, somnis i frustracions, a través d’una mirada o d’uns rul•los postissos. S’ha de reconèixer que val la pena una pèrdua en segons quines fotografies dels aspectes més tècnics, en detriment de tot de l’expressivitat. La fotògrafa estava molt influenciada per cineastes com Tod Browning i Lewis Carroll o la ja citada Model, de qui aprengué a valorar la bellesa del que no és perfecte.

La nostra visita s’acaba amb la sala octava, una plena de fotografies de persones amb síndrome de down. Fotografies dures, sense cap titulació ni rètols, algunes de les quals ens causen vergonya, d’altres, tendresa. La capacitat de Diane Arbus no té límits; ens ensenya el costat més bonic d’una princesa diferent. Com deia el periodista de El País, Ángel Sánchez Harguindey, si la seva vida tingués una banda sonora, seria la cançó Walk on the wild side -camina pel costat salvatge de la vida- de Lou Reed.