Arctic Monkeys II

O de com fer creure a ninets de 20 anys que són els reis del mambo!

És cert que fa unes setmanes parlàvem de la dificultat que hi ha avui en dia per trobar grups capaços d’acabar amb la monotonia del panorama musical. Però com ja vam apuntar, de tant en tant, el mercat dóna a conèixer bandes com Arctic Monkeys, grups de molta qualitat que sembla que hagin de revolucionar el panorama musical.

Algunes revistes musicals com la Rockdeluxe o la Q i la Uncut de Gran Bretanya, no dubten en qualificar els Arctic Monkeys com el “fenomen musical més important després de Beethoven”. Potser titllar els quatre joves de Sheffield (Anglaterra) de “fenomen” és exagerat, o potser no. Les xifres, però, no enganen: segons la revista Rolling Stone, han venut més de 350.000 còpies del seu primer disc en només una setmana a Anglaterra. Potser els crítics, la premsa especialitzada i el públic anglès en general, estaven ja cansats del brit pop i les seves posteriors “mutacions”. Així que el que han fet és buscar el primer grup que sonés diferent i elevar-lo al nivell de fenomen.

Cert és que els de l’Àrtic no són el primer grup que passava per allà; són joves, toquen des de només fa dos anys, tenen melodies senzilles però contundents, lletres que conten realitats properes, són humils i tenen ganes de passar-s’ho bé. Una sèrie de punts suficients com per tenir molt present al grup, però d’aquí a magnificar-los, hi ha una passa.

La qualitat del grup és innegable, però no han creat ni una música ni un estil que no s’hagués fet abans. Escoltant la seva música, un pot tenir la sensació de sentir els primers discs dels Strokes, a la vegada influenciats per la música dels setanta de Lou Reed. Tot es remunta al que ja s’ha fet. Això sí, la banda compta amb l’avantatge de ser joves, haver triomfat amb el primer disc i de no haver-se desgastat encara.

El grup aporta frescor a un mercat anglès saturat del brit pop de sempre. La banda, igual que la majoria de grups anglesos, s’erigeixen com cronistes d’una ciutat i d’una vida post industrial, però amb la diferència de fer-ho sonant divertits i enèrgics. Però no són revolucionaris. En les seves mans està demostrar si seran un fenomen o no.