"La subcultura", Dick Hebdige. Capítol 4.

“Hipsters, beats & ted’s”

La història de les subcultures juvenils europees de postguerra es remunta als Estats Units, als “Happy 20’s”, el moment en què la música jazz serveix de nexe a dos grups antagònics; la joventut blanca i els obrers negres. Una interacció de grups simbolitzada per les jams sessions, la fusió, la còpia i la posterior readaptació d’un estil cultural.

D’aquesta “apropiació d’estil”, en resulta el swing, una música edulcorada sense missatge ni connotacions subversives com les que tenia el jazz. Al voltant d’aquesta nova forma sorgeixen dues tribus; el beat i el hipster. Aquesta convergència mai vista entre races va donar lloc al pànic i a la histèria social. Es produeix una idealització de l’home negre, basta llegir escriptors com Jack Kerouac o la prosa de Norman Mailer. La relació dels beats amb l’home negre era imaginària, exòtica. Eren universitaris de classe mitja (Kerouac), que asfixiats per responsabilitats i normes, volien escapar al món . Mentre que els hipsters convivien amb ells als guetos; un contacte real traduït en clubs, en un llenguatge en comú i en les mateixes inquietuds.
Només la cultura beat traspassa les fronteres i arriba a Gran Bretanya a mitjans dels 40. Sense una presència forta d’immigrants antillans, la cultura hipster no tenia raó de ser.

Però fora del context del jazz, una altra fusió tenia lloc: la música pròpiament (gospel, blues) es fusionava amb el country més ianqui. Neix el rock’n roll!
I una vegada més, aquest nou estil és tret de context i exportat a GB, on la seva readaptació origina els teddy boys. Un grup en terra de ningú, separats del seu origen, exclosos dels treballs dignes pel seu aspecte: tupés, gomina, sabates de gamusa (Elvis és el rei!). Definits com a violents, els ted’s es van enfrontar amb la comunitat antillana, - sense comprendre que incorrien en una contradicció ja que l’estil tenia arrels negres- i també contra els beatniks. Representaven un “cosmos buit”, parafrasejant a Hoggart.

Més tard, apareixerien els mods, la primera subcultura que neix en barris multiracials. L’experiència va ser positiva; es van nodrir de bona part de la música negra (James Brown, Prince Buster), van crear el seu propi món clandestí i allà, a través de les drogues, de la música i la roba, van divagar i conviure amb la comunitat negra. Però dins de la subcultura hi van haver escissions; un sector de joves que per les pressions del mercat o de família van haver de madurar, de treballar i es van radicalitzar: són els hard-mods o els skins del lumpen. Tot i que ells i els antillans compartien certs espais i música, les diferències no tardarien en aparèixer. Com diu Hebdige “cada vegada que intervenia la bota, blanca o no, contra algun grup, una contradicció se feia desaparèixer”

Però els moviments se separaven cada vegada més. Els músics antillans proclamaven la , el rastafarisme, les qüestions racials, deixant de banda als skins, qui perdien interès per aquest nou enfocament del reggae. La subcultura pareixia morta, i així seria si no fos pels disturbis de Liverpool contra els immigrants al 72. Aquesta resurrecció es completa amb el naixement del glam rock, que integra els skinsheads i l’underground.

El glam rock va ser durament criticat per la manca d’interès en la política o qüestions socials. Recriminaven a gent com Bowie o Lou Reed el fet de només transmetre valors estètics, comercials; nuls. Però això no és del tot cert. Segons Taylor i Wall, amb l’adveniment dels tintes, el maquillatge i l’ambigüitat, es van plantejar dubtes sobre la identitat sexual, fins ara reprimides o ignorades, i sobre la transició cap al món adult.

A finals dels 70, els artistes del glam rock evolucionen cap a unes lletres, músiques i valors molt allunyats del públic real. La fantasia i l’autoexili mental dels músics deixa un buit enorme que serà ocupat per l’estètica punk. Aquests, s’enorgulleixen de ser de classe obrera, de tenir lletres sinceres, deixades, amb un llenguatge dur, coronats per ningú com a portantveus dels marginats. Al contrari que els seus precursors glams.

Classificats per Richard Hell (Revista New Musical Express) com a , els punkis van transmetre aquests valors (atur, desesperança) simbòlicament a través de l’estètica: cadenes, pues, etc. El era el crit que integrava lletres sobre política, problemes juvenils; tot el que li mancava a la música blanca actual. El punk no era la còpia d’un estil; era una traducció blanca de la identitat negra. La música combinava elements locals (la Reina, la bandera) amb el buit interior que sentien.

La música i les diferents subcultures que en deriven, van mutant. De l’esgotament del glam rock, sorgeix el punk, del jazz el swing, etc. Les subcultures de postguerra representen un moviment dialèctic entre cultura blanca i negra, però que en el cas del punk, està bloquejada. , Dick Hebdige.

Reflexió personal.

Intentarem comprendre les causes que provoquen la “pèrdua d’identitat” de les subcultures, saber què transmeten els seus gestos, el look. Xerrarem sobretot de punks, perquè és un grup que dóna molt de si. Alguns diuen que és un ideal que mai morirà, una manera d’entendre la vida, contra l’ordre establert. D’altres, en canvi, que no és més que una moda, buida de contingut. Però que suposen les estètiques de les subcultures?

“Hablo a través de mi ropa” – Umberto Eco, 1973.

L’elecció del vestuari es fa moltes vegades en funció de les nostres preferències, de les possibilitats econòmiques, una tria conscient que transmet informació. Per a sociòlegs com Weber són un indicador de classe o d’estatus. Quan la manera de vestir s’adequa a la de la majoria, és “normal”, no passa res. Ara bé, la diferència rau en què l’estètica de les subcultures, és prefabricada, intencional, i mostra un missatge més o menys clar.

Els punks foradaven amb precisió les seves camisetes, els rockers duien tupés farcits de gomina barata, els glams, lluentons. Aquestes estètiques són codis compartits amb la comunitat, però que alhora serveixen per atemorir o excloure a la resta de la societat.

L’estètica és la manera a priori o superficial que té la subcultura per diferenciar-se de la resta de la gent. Però aquesta pretesa diferenciació crec que s’ha de matisar. Si analitzem el grup dels gòtics, per exemple, veurem que el fet que tenguin una estètica tan extrema, fora del que és “normal”, no fa sinó que necessitin encara més de l’acceptació d’una altra comunitat social. Aquí se’ns planteja un dilema, ja que per una banda s’intenta fugir de tota classificació i normes socials. I l’únic que s’acaba fent és acceptar la mateixa situació, però d’un grup minoritari dins la societat en general.
El que està clar és que no només els mitjans poden comunicar: un imperdible o unes Dr.Marteen, poden expressar tant o més. Hem vist que l’estètica punk és una representació simbòlica d’aquella primera generació: opressió, dolor. Pues i corretges.

“Do it by yourself”– Lema punk.

Tot i que el llenguatge corporal i el look de les tribus són la font d’informació bàsica, no són les úniques. En el cas de moviments com el punk, les lletres de les cançons són un reflex de l’ambient on neixen aquests grups. Atur, guerres, desesperació, política i frustració són alguns dels exemples del seu repertori temàtic. “Spanish bombs” (The Clash), “God save the Queen” (Sex Pistols) o “Revolution” (Alternative Tv).

The Ramones, un dels grups punks de referència als Estats Units, criticaren la tendència depressiva de les cançons angleses. “Nosaltres també estàvem a l’atur quan començàvem a tocar, però les nostres cançons parlen de temes alegres” afirmava Joey Ramone, líder del grup. Missatges contundents però curts, ritmes accelerats, melodies simples i veus semi afòniques constituïen la base de la música punk.

“You can’t arrest me, I’m a rockstar!” – Sid Vicious, integrant dels Sex Pistols.

La qualitat de la música, -s’havia de dir-, deixava bastant a desitjar, però això era un tema secundari. El que importava era causar algun efecte. Els concerts punks solien acabar en orgies de sang, insults i saliva entre sectors del públic, els músics i la policia. Els noms dels grups i de les cançons estaven escollits a consciència. Grups com “Sniffin Glue” (els esnifa pega) o “Dead Kennedys” (els Kennedys morts) i també cançons com “Anarchy in the UK” demostraven una manca de respecte pels valors de la societat, una violació dels tabús i una ideologia pròpia. I penso que ortodoxa o no, aquesta era una forma més de comunicació. Segurament hi havia altres maneres d’interactuar amb la societat, però la via escollida pels punks va tenir molt d’èxit en quant a ressò.

“Em vaig sentir brut durant 48 hores” – Un concejal després d’un concert punk.

Les subcultures representen una ruptura amb els valors, l’estètica, de la societat predominant. La gent tendim a reaccionar amb por envers a allò nou o distint.
Passada la histèria social, la societat se planteja com integrar aquests elements desestabilitzadors i recobrar un ordre simbòlic que s’havia trencat. D’una banda s’ha de fer que tot els distintius únics d’aquesta subcultura se transformin en béns o moda de consum de masses, i d’altra banda s’han d’”etiquetar” les ideologies diferents.
Mercantilització de l’estètica + Redefinició ideològica = R.I.P “Subcultures”.

Segons el sociòleg i expert en comunicació Stuart Hall, hi ha dues vies per aconseguir reintegrar les tribus; una és trivialitzar tot el seu món; negar que existeixi tal “món”. I l’altre és convertir-los en l’entreteniment de la societat, un moviment sense sentit, simples acaparadors d’atenció.
Massa sovint atribuïm conceptes negatius al que és diferent. Moltes vegades la diversitat suposa riquesa, i les tribus urbanes no tenen perquè ser una excepció. Si els intents conciliadors de l’ordre passen per polítiques homogeneïtzadores crec que estem equivocats. La societat necessita de les subcultures per renovar-se, per conèixer noves funcions i disfuncions del sistema, per treure profit dels moviments estètics, fins i tot diria que se necessiten les subcultures per a “assegurar i ratificar la normalitat” de la majoria de la població. Si algú és normal, és perquè hi ha algun element que és diferent.

“I fought the law, and the law won.” -The Clash.

Durant la primera generació del punk els grups es van plantejar si havien o no de firmar contractes amb grans productores musicals. Sex Pistols va signar amb EMI. En canvi, The Clash es va mantenir al marge. S’havien venut els Pistols? Era una evolució? La fi?

Crec que tota comercialització de les subcultures no fa sinó condemnar-les a mort. En el moment en el qual l’estètica pròpia d’una tribu se posa a l’abast de la , aquesta ja ha perdut el sentit, l’esperit de canvi. Quan una dissenyadora va declarar a la Cosmopolitan l’any 1977: “To shock is chic!” (escandalitzar és fashion), el punk acabava de morir una mica més. La incomprensió, la por, la denúncia social implícita o explícita, les idees inicials de les estètiques subversives, avui ja no deien res.

El punk s’ha quedat atrapat en un punt, incapaç de renovar-se a sí mateix, mort quan s’han convertit en icones, condemnats a encarnar l’alienació i els problemes socials de per vida. Els intents de recuperació per part dels grups d’avui en dia, poques vegades quallen. Penso que no hi ha tornat a haver un moviment subcultural tan fort com aquest, el més proper seria el grunge. Les subcultures en general em fascinen. Com una veu a contracorrent s’alça, desafiant al sistema preestablert. Les maneres en què transmeten informació; una simple perruca o rímmel; el plantejament de la identitat sexual.
Si bé es cert que segons quines actituds o accions no són mai justificables, per molt gran que pugui ser el ressò que tindran o la necessitat de comunicar que tinguin. Fins a cert punt la irreverència, la lluita ideològica pel canvi, són acceptables i positius. Però contràriament a la idea de Maquiavel, la fi no justifica mai segons quins mitjans.