Quin dia deixàrem de ballar??

Homenatge a tota una vida, a totes les paraules que ens hem deixat pel camí...

Aquesta, com tantes altres, és una reflexió personal, que per qualque cosa aquesta és la meva weblog!

Avui no xerrarem de surf, ni de la sensualitat d'una esquena despullada, ni res de tot això. Avui vos confessaré una de les meves pors, una d'aquelles que dus tan a dins, que poca gent sap.

Aquesta reflexió no és fruit d'uns dies, ni d'un fet concret, és un pensament que sempre l'he tengut "rondant" pel cap, però que dimecres en qüestió se'm plantejà de nou. Estava sopant a Les quinze nits, de la plaça Reial amb un amic i xerràvem entussiasmats sobre política, sobre la vida, sobre la Vila, les carreres tot. Ja sabeu, dos universitaris, dues copes de vi (tot i que a mi me pareixia un vi extremàdament fort i no vaig beure) i una conversa que durava hores i hores. Un bon moment. Un bon sopar. Un nou pensament.

Mentre en Mikel i jo no aturàvem d'interrompre'ns l'un a l'altre, amb tot el que havíem de dir, amb totes les ganes de fer sentir la nostra veu...una parella gran al nostre costat, no deia res.

Les taules de Les quinze nits estan relativament a prop, supòs que és una qüestió de rendibilitat econòmica o ves a saber què! Però clar, estant tan a prop no vaig poder evitar fixar-me amb ells.
Què passava??

Una parella, un sopar, un bon vi com el nostre...Un silenci que segurament durava més que aquella nit.

- Mikel, hi arribarà un punt a les nostres vides que ja no tendrem res més a dir?? Què tot el temps que ara ens falta per expressar-nos, serà la nostra maledicció d'aquí molts anys?

En Mikel no ho sabia ben bé, però la seva cara no denotava gaire positivisme, així que vaig suposar que sí, que tothom acabava així. Has passat una vida sencera amb qualcú; has viscut tot el que t'havia tocat viure, bo, dolent, amarg, i una llista d'adjectius que vosaltres mateixos podeu redactar. Per ser capaç de mirar-te i haver d'abaixar el cap per no saber què dir.

Què quedava per dir-se? 30, 40 anys, 50 de matrimoni?? I què tenien? Un encontre fugaç i casual dels ulls avergonyits d'aquell silenci. Unes paraules que tartamudejaven lo bo que estava aquell vi i com havia refrescat la nit.

Comparteixes la teva vida amb qualcú per arribar a xerrar de com ha canviat el temps?? No m'ho vull creure. Diuen que la gent que xerra del temps, és gent que no té res a dir...NO ESTIC D'ACORD, NOLTROS ENS PASSAM EL DIA MIRANT EL PARTE METEREOLÒGIC I TENIM MOLT A DIR. -Petit incís-

Me va fer molta por acabar així, desencantada, cansada i tan avorrida que no tengui res més a contar. No hi pens gaire en com envelliré, però en moments com dimecres ho vaig fer.

Vaig centrar la vista en la nostra taula de nou, en tot el que deiem, en les tonteries de les que reiem...I vaig tenir por, molta por. Una por que pensava que s'havia mig ofegat entre els crits dels "carpe diem", però que resultava que encara estava allà, esperant a l'aguait.

Pensava que sempre tendríem coses de les que xerrar, que tot són etapes i com a tal, les vius, te passen coses i les pots contar. Quan estàs a l'edat del pavo, només fas que xerrar d'al·lots, de "tonteries" ens pareixen ara, després universitat, debats polítics i t'adones de lo molt "progre" que ets, després una feina, una persona potser?¿ , una família o no, un cotxe, viatges...i que quan ets gran també te deuen passar coses com per a contar-les. No?

Els silencis m'apassionen (qui ho diria), però m'assusten també. Reflexion sobre la seva durada, pensant en si m'estarà passant el mateix i que si cada vegada tenc menys a contar, després respir profundament i somric, i molta gent mai enten perquè quasi sempre ric, i tampoc importa.

De moment, jo que encara soc aquí i encara tenc molt a dir, ho diré. Demà, si no tenc res més bo a contar, potser calli. No ho sé.

No vull pensar que hi ha un moment en les nostres vides en que deixen de ser nostres, un punt en que la RUTINA es dilueix amb la sang que corre per les nostres venes i és un verí del que ja no ens podem desfer. M'aixecaré, ballaré al metro amb les meves amigues, faré flysurf mentre les meves cames m'aguantin, xerraré fins que deixi de dir coses interessants, besaré a qui vulgui besar, riure perquè seré conscient de que potser demà el món m'avorrirà!

Voldria saber en quin punt de la vida d'aquella parella van deixar de riure? De fer plans? De tornar la mirada enrera i somriure tontament? Quan li va deixar de dedicar cançons? En quin moment es van deixar de mirar als ulls per sentir que ho estaven fent bé? Sé que l'amor no és etern. Però també crec que tota una vida ha de deixar alguna cosa més profunda, més sincera, que no un comentari sobre un vi arranciat i una nit fresca.

En quin moment vareu deixar de ballar?

.

Marta, avui amb por